dijous, 5 de setembre del 2013

SOLSONA, HOMENATGE A CLIMENT FORNER

 
SOLSONA
HOMENATGE A CLIMENT FORNER
Diumenge, 1 de setembre del 2013
 
 
 
 

dimarts, 28 de maig del 2013

dissabte, 4 de maig del 2013

TRES POETES DE CASA, A CASA

 
TRES POETES DE CASA, A CASA
      
 
         Sota el títol adient de TRES POETES DE CASA, A CASA, va tenir lloc a l’Auditori de l’Escola de Música de Sallent, el dissabte, dia... a la tarda, un Recital de Poesia molt rellevant, amb assistència d'un públic força o molt nombrós. Rellevant, en primer lloc, pel nom dels tres poetes prou coneguts i potser no prou reconeguts com es mereixerien: Climent Forner, Francesc Garriga i Jordi Pàmias, tots tres més o menys de la mateixa generació entorn de la vuitantena, i en segon lloc per la categoria i diversitat dels poemes recitats per cadascun. Forner: poesia autobiogràfica, religiosa, social i patriòtica. Garriga: poesia d'estil clàssic, molt reflexiva, sarcàstica i tot. Pàmias: poesia amorosa, descriptiva i turística. A l'amenitat de l'acte, hi va contribuir la directora de l'Escola Municipal de Música, la Sra. Dolors Riera que alternant-se amb els rapsodes tocà algunes peces al piano. Una molt bona vetllada. Afegim-hi  que els tres poetes són molt coneguts a  Sallent per formar part del Jurat del Premi de Poesia Ciutat de Sallent, Josep Fàbregas i Capella. Tots tres foren presentats per la poetessa local Montserrat Altarriba, guanyadora anys enrere de l'esmentat premi i membre també del Jurat. 
 
 
 
 
 
 
 

divendres, 22 de març del 2013

PARLAMENT DE Mn. CLIMENT FORNER

 
 
 
 
 
                           I MEMORIAL MOSSÈN JESÚS HUGUET
                                       (Solsona, 9 març 2013)
 
                           MOSSÈN HUGUET, TOT UN PROFETA
                       ***********************************************
Déu vos guard! Per a celebrar aquest I MEMORIAL MOSSÈN JESÚS HUGUET no es podia pas trobar un dia més puntual i escaient que el d’avui, el 9 de març: just avui fa un any que fou víctima d’aquell desgraciat accident de trànsit. Això vol dir que el Jesús no ha mort sinó que és viu, ben viu, present entre nosaltres encara, i que per molts anys. El bisbe Antoni Deig i  mossèn Jesús Huguet deuen ser dues de les personalitats més emblemàtiques de la nostra Església solsonina i catalana que han deixat darrerament unes petjades més inoblidables.
    N’he parlat tant de mossèn Huguet que no em cansaria mai de parlar-ne. Per a mi, no morirà mai, amics entranyables com érem. Encara el tinc al despatx conversant amb mi a cor què vols, cor què desitges, confidencialment, com si ens confesséssim (confessant-nos i tot), sobre tota qüestió humana i divina que ens afectés personalment i que afectés l’Església, Catalunya i la Humanitat sencera.  No sols coincidíem en la valoració de personatges de casa nostra ja traspassats, enyorant-los, com   Pere Tuyet, Ricard Penina, Josep Pont i Gol, Josep Armengou, Manuel Cuadrench, Vidal i Barraquer, Carles Cardó, Josep Junyent, etc., sinó que ens dolia profundament la situació actual de l’Església en general i de l’Església catalana en particular, fills il·lusionats i entusiastes  com érem i ens sentíem del Concili Vaticà II i, encara també, però no ja no tant, del Concili Provincial Tarraconense en el qual ell havia intervingut notòriament. Per això no deixàvem de criticar-la, públicament i tot, si calia, ell d’una manera més oberta en fòrums com el d’Ondara i en diversos mitjans de comunicació lliures com EL PREGÓ i REGIO 7; jo d’una manera més velada i críptica en mitjans eclesials oficials, o no tant en alguns poemes. Amb tot l’amor i amb tot el dolor del món. De tant com l’estimàvem. A partir, sobretot, d’aquestes converses íntimes i de les moltes trobades familiars en vida encara del meu pare (el qual, després de dinar, a l’hora del cafè, sempre l’obsequiava amb un “rössli”, que el convidat ja esperava), gosaria afirmar que l’Huguet és de les persones que, vell com sóc, més m’han ajudat a fer de l’amistat un sagrament. Sí, sí, a convertir l’amistat en un sagrament de vida eterna. “D’amic i de germà”, el tracto en el vers del recordatori exequial que li vaig dedicar. I com que de seminaristes ja havíem simpatitzat molt (ell, pensador; jo, poeta), quan el vaig tenir de professor, el curs 1969-1970,  al Centre d’Estudis Pastorals de Barcelona, li vaig penjar aquell “Fotoretrat a cop d’ull”  que li feia tanta gràcia i que em sembla que el caracteritza força bé: “Tortuga del Pla d’Urgell / que camina sense ganes, / innocent com un anyell, /llesta com les sargantanes.”
     Si hagués de definir-lo, més enllà de les relacions amistoses, jo diria que, a més de ser una bellíssima persona i un capellà exemplar, era un pensador lúcid, perspicaç, profund, sincer, lliure, valent, compromès tant en realitats religioses com terrenals. Si els cristians hem d’estimar la pàtria com ningú (d’acord amb l’Evangeli i l’adoctrinament repetit del nostre mateix episcopat català), no cal dir com l’Huguet, fill de Fondarella, estimava cordialment Catalunya, la nostra nació tan bella com dissortada. Començant per estimar les persones en concret, amb un afecte molt humà i molt cristià alhora. Que ho diguin sinó la infinitat de malalts solsonins que visitava amb freqüència com si fossin Jesús en persona.
    Precisant el concepte de pensador, jo diria que, si no era un teòleg en el sentit professional i acadèmic de la paraula (tot i que havia escrit alguns tractats dignes d’aquesta categoria, com aquell  sobre el pecat, molt interessant, i aquell altre “Caminem amb Jesúsª, molt didàctic), sí que era un catequeta, molt bon catequeta (i ensems catequista, és clar), no perquè hagués anat de jove a completar estudis diversos a Roma, París i Madrid, sinó perquè ho era,  ja de natural, i ho volia ser com a creient cristià i doblement com a prevere; no pretenia altra cosa que fer catequesi, és a dir, ensenyar, comunicar, transmetre, de tant com els estimava,  als seus germans els homes (i les dones, és clar), fossin o no creients, la seva fe d’una manera senzilla, espontània, convincent.  I aquest mestratge, gràcies a Déu, l’exercí tant de paraula en homilies, classes i conferències, com per escrit, la rica herència que ens deixà, tot i no essent molt abundosa. Parlem-ne.
    Mossèn Jesús Huguet Serrano, jo, pobre de mi, m’atreviria a qualificar-los com “un gran profeta dels nostres dies”. Just en aquesta llarga temporada de sequera profètica que patim a casa nostra, sentir que Déu ens parla en veu alta a través de persones com ell, era excepcional i molt d’agrair. Els fets ho certifiquen: va ser incomprès i admirat alhora, com  els ha passat sempre als profetes bíblics; incomprès i censurat per les autoritats eclesiàstiques del moment a les quals incomodava i feia nosa, però admirat, molt admirat, pels fidels cristians en general i àdhuc per moltes persones no creients. Com si hagués fet seva la màxima evangèlica, “la veritat us farà lliures”, mossèn Huguet no es cansava de cantar les veritats a tort i a dret, amb seny i respecte, això sí; amb tot l’amor i amb tot l’humor possibles; també amb prudència, ni que algun cop la bona fe el traís fent-lo pecar d’ingenu o d’infantil en el sentit evangèlic més pur. Llegiu les seves famoses “XÀLDIGUES-Crítiques benignes, tant les publicades  durant vuit anys (1985-2003) al Full Diocesà (quan jo n’era director), com les publicades darrerament al diari REGIÓ 7, i us en convencereu.  No es pot escriure millor: més clar i català, més breu i entenedor, més culte i popular alhora. La teologia a peu de carrer.
EL PREGÓ barceloní era el full quinzenal en el qual l’Huguet va col·laborar  més prolíficament durant els últims anys (i molt que l’hi trobem a faltar els seus lectors). Per què? Doncs perquè la censura eclesiàstica no li permetia d’escriure als mitjans diguem-ne oficials. Ja havia començat feia anys prohibint-li la col·laboració al BUTLLETÍ de CATEQUESI amb les seves “Cròniques de reraguarda”. Després vindrien la del  FULL DIOCESÀ per les “Xàldigues” (que, guspires vives com eren il·luminaven prou, molt, encara que algú s’hi cremés alguna vegada); la dels QUADERNS DE PASTORAL, etc.
     Un altre lloc on trobaria refugi la llibertat d’esperit de mossèn Jesús seria  el Fòrum Ondara, format per una colla de clergues solsonins, amb uns comunicats valents, emesos de tant de tant, que no agradaven pas a segons qui. Per què, en les darreres dècades van anar sorgint gairebé a tots els bisbats de Catalunya aquesta mena de cenacles crítics amb l’Església? És una pregunta que em faig i em responc jo mateix: perquè en la nostra Església catalana (amb seu a Catalunya, o que fa camí a Catalunya, per dir-ho amb les eufemístiques frases oficials), no hi ha hagut el diàleg intern que hi havia d’haver hagut, sobretot després del Concili Vaticà II. La manca de llibertat d’opinió i d’expressió ha obligat, per necessitat, a crear els susdits espais lliures on poder respirar una mica d’aire fresc. Això que l’Església, la veritable Església de Jesús, hauria de ser l’espai de llibertat i de comunió fraterna més gran d’aquest món, sense menystenir, això no, el seu magisteri apostòlic, al contrari, però complementant-lo i actualitzant-lo amb els dons que cadascú pot aportar-hi, per pobre i humil que sigui. Ningú no té l’exclusiva de l’Esperit Sant.  Qui critica els bisbes o el mateix papa, no pot ser que hi cregui i que se’ls estimi encara més que aquell que els idolatra o els llepa el cul, com vulgarment es diu?
    Pensant en Jesús Huguet, em vénen sempre a la memòria aquells viatges que fèiem junts amb el bisbe Deig a Prada de Conflent. Quins records més entranyables! Sens dubte, que de les intervencions més importants i famoses que el nostre bisbe féu a la susdita Universitat d’Estiu fou la de l’any 1991 sobre la conveniència i àdhuc necessitat d’una Conferència Episcopal Catalana. Manoi, quin enrenou i quin fracàs! (Sigui dit de passada que en la redacció d’aquell text episcopal el nostre amic s’hi havia implicat a fons fins a fer-se-la anònimament seva.)
    Una Conferència Episcopal Catalana i una Catalunya independent deuen ser, han de ser, encara avui, dos dels nostres grans somnis irrenunciables, per utòpics que siguin o semblin. Si el successor de Benet XVI no ens hi ajuda, que ens hi ajudi miraculosament des del cel el nostre molt estimat i enyorat mossèn Jesús Huguet, el profeta, un sant al dir de la gent.
    Acabo amb un prec als Amics de Mossèn Huguet, aquest grup de benemèrits solsonins que tant ha fet i fa per mantenir-ne viva la memòria: Així com un dia vau promoure l’edició i reedició de les seves Xàldigues, no us canseu de treballar per la mateixa causa,  fins a veure aplegats en un volum tots els escrits del mossèn, publicats o inèdits. I no perquè facin bonic en una estanteria de llibres, sinó perquè ens en puguem continuar alimentant. Els bons mestres, com els bons pares, no moren mai. I els bons profetes encara menys.
    Jesús, gràcies. Perdona’m. – He dit.

dissabte, 19 de gener del 2013



 A LA VORA DEL FOC- GERMANS DE FE I DE PÀTRIA- Full 10-II-13
                            MISSA OCCITANA ALS PRATS DE REI        
                           

Feia molt temps que no vivia una experiència religiosa i ensems patriòtica tan emocionant; almenys des dels anys vuitanta del segle passat arran d’aquelles memorables  festes que celebràvem als peus del Pi de les Tres Branques amb gent vinguda d’arreu dels Països Catalans. Només que ara la missa no fou en català sinó en occità,  llengua germana.
  
Sí. El diumenge 13 de gener proppassat vaig participar per primer cop en la “messa en lenga occitana”, que de fa set anys se celebra als Prats de Rei (Anoia), presidida per Mn. Valentí Miserachs, el nostre músic romà. Manoi, quina simbiosi de fe i de pàtria més sorprenent! De cristià i de català ja sé que en sóc, gràcies a Déu, però aquell dia me’n vaig tornar a sentir de veritat, en comunió amb els altres gemans preveres assistents (C.Riera, J. Sala i J.Cardús) i amb el munt de fidels que omplien el temple, casolans i forans, convocats pel Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC) i també pel Club Excursionista de Gràcia (CEG9, que hi commemorava el seu 91è aniversari.

      A més de la missa del migdia, havent dinat hi hagué a la mateixa església  una vetllada occitano-literàrio-musical i, encara, al vespre, pels carrers del poble, el ja tradicional Pessebre Vivent amb música de Miserachs. Jo, però, em quedo amb la missa, viscuda amb pregàries molt íntimes (que no diré) a favor de la meva tan estimada com dissortada pàtria, Catalunya,  i també de la meva no menys estimada Església catalana, malgrat els seus pecats. “Lo Senhor siá ambe vosautres. E ambe lo vòstre esperit.” “Confessi a Dieu totpoderós e a vosautres, fraires, qu’ai pecat tant e mai en pensada e paraula, per òbra e mancament...” “Paire nòstre que sès dins lo cel...”  Que bonic! Oi, que s’entén? Sense la reforma litúrgica conciliar que adoptà les llengües vernacles en substitució del llatí, aquest miracle no hauria sigut possible. Com si Jesús, per fi, pogués parlar amb el Pare en arameu: “Abba.” I és que Jesús, el Senyor, està i estarà sempre, com hem d’estar-hi igualment nosaltres els seus seguidors, no sols al costat de les persones pobres i menystingudes, sinó també de totes les nacions del món, per petites que siguin, que, dominades per forces estatals més poderoses, no poden exercir els drets humans més elementals, com són, per exemple, parlar i ensenyar lliurement el seu idioma i autodeterminar-se per vies pacífiques i democràtiques. Quina injustícia! “La llibertat dels homes i dels pobles / és tan sagrada com el cos de Crist” (versos meus). Almenys aquells que creiem en la pàtria perquè creiem en la Pàtria, tot i ben separant les dues esferes, ho veiem així, sense anar en contra de ningú i admetent que es pot ser bon patriota sense creure en Déu. Catalunya, per la seva història, la seva llengua, la seva cultura, és evident que es mereix i necessita una  sobirania nacional que no té (en gran part per culpa seva: poca fe en ella mateixa i desunió política).

      Tornem als Prats de Rei. Si “París—segons la famosa dita—bé val una missa”, molt més la valen els Països Catalans, començant per Occitània, la nostra germana del nord, també subjugada però resistent. Aquell dia, és clar, tots vam acabar cantant: “Rosa d’abril...”–
 
Climent FORNER