Mossèn Climent està de broma!

Foto: Montserrat Altarriba

Acabem de presentar Els noms populars de núvols, boires i vents al Berguedà. L'acte tingué lloc el passat 20 de gener a les 20 hores, a la biblioteca Guillem de Berguedà de Puig-reig, amb participació i parlaments de l'editor, Jaume Huch, el prologuista, Mn. Climent Forner i l'autora. Es va comptar també amb l'assistència de l'Ajuntament de Puig-reig, concretament de l'alcalde, Antoni Clement i la regidora d'ensenyament, Carme Rosell, que iniciaren l'acte amb els seus parlaments.  Tinguérem el goig de comptar amb l'assistència d'una bona colla dels informadors que han omplert el llibre amb les seves paraules i la seva saviesa, especialment vinguts des de La Nou, Olvan, Casserres, Viver i Serrateix... i, per descomptat, de Puig-reig. També hi assistí públic de les comarques veïnes, especialment de Navàs i Sallent. 

Però el plat fort fou la intervenció de Mn. Climent Forner, prologuista d'aquest diccionari. Per a fer-vos un tast de la seva eloqüència, us copiarem, amb el seu permís, una part d'aquest magnífic proleg:

Foto: M.Altarriba

[...] Allò que sorprèn més de l’estudi de la Maria Estruch és la riquíssima riquesa de lèxic amb què els nostres avantpassats més o menys reculats van ser capaços de batejar aquests fenòmens. Jo que de petit, i gràcies principalment a la meva mare, la Lola de ca la Guillema de Berga, vaig començar d’enamorar-me de la nostra parla catalana com d’una noia bellíssima, cregueu que llegint-lo i rellegint-lo hi he gaudit de valent. Alguns noms, a més de fonèticament deliciosos, són tan gràfics i expressius que ja ho diuen tot amb poques síl·labes: cada paraula, cada frase, cada metàfora, tot un poema. Adam diu que anava prenent possessió del paradís posant nom a cada cosa, i així conqueria el seu reialme fins que en fou expulsat per culpa d’una serp i d’una poma, ara compteu! I és que les coses, totes les coses, com les persones, sense nom, per més que existeixin, és com si no existissin. El mateix passa amb els tres éssers: per més que existeixin genèricament, no els coneixem de veritat fins que se’ns apareixen cadascun amb el seu nom propi: la torre del Jeroni, la pubilla, la segarresa... Els nostres progenitors, doncs, per analfabets que fossin, eren prou intel·ligents com per anar fornint i embellint de noves troballes la llengua de Ramon Llull i de Jacint Verdaguer, fins a deixar-nos en herència un patrimoni cultural de primer ordre, signe i símbol alhora de la seva entranyable catalanitat. Tot un enorme patrimoni que modernament s’hauria perdut, això que és tan valuós que es podria comparar, per exemple, amb les nostres nombroses esglésies romàniques. Sort n’hi ha hagut, almenys de la Renaixença ençà, de gent com mossèn Antoni M. Alcover i el doctor Joan Coromines (per citar dos noms dels més insignes) que han recorregut els Països Catalans pas a pas, talment uns peregrins cridats a la santedat, per tal de “salvar-nos els mots”, que deia Salvador Espriu. És el mateix que, més humilment si voleu, ha fet la Maria Estruch, servei que mai no li agrairem prou, ja que a la comarca del Berguedà podem haver tingut literats, teòlegs, historiadors, gramàtics i tot de primera fila, molt amants alguns d’ells de l’idioma català, àdhuc de les seves variants dialectals, però que jo sàpiga, de filòleg pròpiament dit, no n’hem tingut cap, almenys que hagi portat a terme un treball de recerca com aquest i sobre aquest tema. Hi ha, a més, el munt de refranys de caire meteorològic reportats per la nostra estudiosa i relacionats més o menys amb tradicions i llegendes: tot un altre fil de la susdita saviesa popular a admirar i conservar.

Foto: M.Altarriba

En qualsevol cas, el mèrit, per gegantí que sigui, no és només de la compiladora sinó també de totes aquelles persones (més de dues-centes cinquanta, la majoria d’edat avançada, algunes ja són al cel), que han acceptat amablement d’acudir a les convocatòries de l’autora celebrades en tots els municipis del Berguedà, i d’aquelles altres, si voleu, siguin de casa o de fora, com el bon amic barceloní Albert Manent que li hem fet o li han fet costat des del principi.

Perdoneu. Mentre estic escrivint aquestes ratlles, sento una veu interior que, sense voler-ho, em va recitant versos meus inspirats  justament per les tres muses del cas. Seré molt breu. De seminarista aprenent de poeta, que ja m’agradava de jugar fantasiejant amb elles. De “Melangia panoràmica”, el meu poema més primerenc salvat de l’oblit: 

“El vent

de l’enyorança bat la fulla

del pensament. 

–Quatre llençols sospesos al cel blau

-una agulla

d’estendre és cada estrella.” 

D’“Elegia dels arbres a l’hivern”: 

... “Ai las! Només un trist parrac de boira

vol abrigar-los una mica, tènue,

però l’estripa un lleu respir de l’aire.” 

De “Nit de tramuntana”: 

“El vent a la nit,

gos foll que lladruga.” 

El Pedraforca des de Castellar de n'Hug

Més tard, ja rector de Castellar de n’Hug, durant tres segles vaig haver de batre’m, talment un heroi de tragèdia grega muntat a cavall del Puigllançada, contra la carolana, el fred i la neu, els meus tres enemics acèrrims (amb perdó de la germana neu, immaculada i encisadora com és). Em recordo sobretot d’una tarda de juny de l’any 1956: entre un cel de plom negríssim que t’esclafava com una làpida mortuòria i un sinaític temporal de pluja, trons i llamps mai no vist, allò semblava ben bé la fi del món. Per culpa de quins pecats, Déu meu, aquell diluvi? Sort que a no trigar tornaria a esclatar el sol com un rovell d’ou abans de la posta i que les fonts del Llobregat no s’estroncarien sinó que, encara més engruixides, continuarien cantant i saltironant cingles avall com si tal cosa. I encara més sort de la meva Mare de Déu de Queralt que, des del seu fort, em salvaria per sempre de tots els naufragis ajudant-me, a còpia de madrigals, a donar una mirada serena i coratjosa sobre aquell mar de boira baixa imponent que ho negava tot, tot, deixant surar però, 

“enllà d’enllà vers un

destí comú de pàtria,

Montseny i Montserrat

com dues naus que avancen.” [...]

Gràcies, Mn. Climent! Per tot!