UN CAMI DE CAMINS

             

NAVÀS. Casal Sant Genís, 4 de març del 2011

Homenatge al Bisbe Antoni Deig, amb motiu de la presentació del seu llibre UN CAMÍ DE CAMINS. Obra poètica completa.

Intervencions de : Sr. Carles Tejedor, Sor Lucia Caram, Mn. Climent Forner i el Sr. Josep Oliva.

EL BISBE DEIG POLíTIC I LA SEVA APORTACIÓ A LA CONSTRUCCIÓ NACIONAL DE CATALUNYA

Bona tarda!

Gràcies per fer possible aquesta presentació que avui estem realitzant de l'obra del Bisbe Deig al seu poble, a Navàs.

Gràcies per permetre'm poder parlar d'ell des de la seva vesant política i patriòtica.

Aquest acte està organitzat conjuntament entre l'Ajuntament de Navàs i l'Associació d'Amics del Bisbe Deig, amb seu a Mollerussa, de la qual tinc el goig i l'honor de formar part.

Aquesta associació s'ha creat per tal de salvaguardar la memòria del Bisbe Deig i recollir el seu esperit, fomentar i promoure el coneixement de la seva trajectòria eclesiàstica i social i treballar per consolidar el futur de la nació i de l'Església catalana.

No cal dir la proximitat personal que sento cap a aquesta associació. Per la recordança que fan del nostre Mossèn Anton. Perquè ens sentim orfes com a cristians i com a catalans de persones amb l'ideari del Bisbe Deig. I per la meva relació familiar amb Mossèn Anton, com a cosí germà que era del meu pare. Segur que allà on son ara, deuen petar la xerrada sobre aquest Barça, que els apassionava tant a tots dos.

La figura d'Antoni Deig i Clotet pot ser considerada sota diverses facetes: l'home, el creient, el bisbe, el patriota, l'escriptor....

A mi em toca parlar d'ell, des de la vessant política i patriòtica.

L'Antoni Deig, el Tonet de l'Ateneu com el coneixiem a Navàs, quan de molt jovenet jugava a futbol...

(va dubtar molt entre fer-se capellà o futbolista)... ja era, i se sentia, fan del Barça. O sigui: l'afició al futbol ja el convertia en patriota català.

Quan més tard, ja bisbe sobretot, escriurà sobre temes catequístics i pastorals, sempre ho farà en català, mai en castellà.

En la seva obra literària també. El seu poemari “O, Menorca” és tot un cant a la llengua, a la pàtria i a les tradicions populars catalanes. Però, sens dubte, hi han dues intervencions que van ser clarividents, compromeses i famoses, en aquest camp religiós i patriòtic: La seva conferència a Prada de Conflent,

on parlà sobre la conveniència i necessitat d'una Conferència Episcopal Catalana i la posterior publicació del seu llibre “El nacionalisme és pecat?, i altres textos”. I no podem oblidar les jornades celebrades a Solsona sota el seu pontificat: “Església i País” que havien estat precedides pel I Congrès d'Història de l'Església Catalana. També el seu compromís amb el sector més obert del Concili Provincial Tarraconense.

Quan a la Universitat Catalana d'Estiu de l'any 1991, a Prada de Conflent, es va atrevir, de forma ben fonamentada, a presentar la proposta d'una Conferència Episcopal Catalana va crear un fort enrenou.

Tot Madrid, amb la Conferència Episcopal Espanyola al davant, se li van tirar a sobre. On s'és vist!!!

Quin poc seny, això de dividir l'Església d'aquesta manera!!!  Un bisbe que fa política!!!

El van arribar a titllar d'obispo rojo, separatista y comunista. Antoni Deig era un bisbe lliure, lliure i compromés amb l'Església i amb el País. Simplement parlava clar i català i en cristià.

En aquesta societat, els homes d'Església hi han de poder dir la seva la seva, com tothom. Respectant sempre l'autonomia de la societat civil, és a dir: amb ànim de servei!!! mai d'imposició!!!

I, com us deia....És el que feia bonament el bisbe Deig: parlar clar i català i en cristià. I ho ha fet per partida doble: com a cristià, perquè creu en Jesús i en el seu Evangeli per damunt de tot, i com a bisbe, perquè se sent responsable d'una església dioceana agermanada històricament i pastoralment amb totes aquelles altres que formen la nostra Església catalana, en comunió amb l'església universal i presidida pel bisbe de Roma.

Un dels retrets més freqüents que s'han fet contra el meu bisbe Antoni Deig, provinents fins i tot de gent de missa, és que “fa política”! que “es fica en política”!, quan simplement, de paraula i d'obra, ha fet costat al seu poble desvalgut, Catalunya.

Ell dèia: “el Bisbe s'haurà de ficar més d'una vegada en les realitats temporals:política, economia, vida familiar, .... Per ajudar a viure-les d'acord amb l'esperit de l'evangeli.

I afegia: “De vegades se m'ha criticat dient que faig nacionalisme. La veritat és que no tinc camp impressió de fer política”. I partidista, encara menys!!!.

Tant era capaç de parlar amb Esquerra Republicana, com amb CiU, com amb el PSC; com hauria parlat amb el PP, si l'hagessin convidat, que no el van convidar mai!!!

Deien que era un “bisbe que mossegava” Ell afirmava que una Església que no es comprometés a fons, amb totes les seves conseqüències, a favor dels homes i dels pobles, no seria l'Església de Jesús.

Viuria al marge de la història i no salvaria ningú!!!Cal tenir en compte el tarannà de la persona. Mossèn Anton era un home molt humà, humil, senzill, comunicatiu....Allò que diu i escriu, ho fa amb una gran llibertat d'esperit, ben lluny d'un prototip eclesiàstic pompós i ple de misteri.

El seu és un talent més aviat pràctic, realista, ple de sentit comú...I molt murri!!!

Era un bisbe de casa, tal i com haurien de ser tots els bisbes. Un germà gran en la fe. Ni més ni menys.

La seva fe és una fe per la qual val la pena de viure i de morir.

No es pot comparar, ni de lluny, amb la seva passió futbolística pel Barça. El Ton de l'Ateneu hauria estat capaç de baixar fins a l'infern si el seu missatge de salvació hagués pogut servir per alguna cosa, encara que n'hagués de sortir socarrimat !!!

I des de la pròpia convicció, a consciència, sense encegament passional, ni per oportunisme polític,

ni per afany de notorietat. Mossèn Anton era, i se sentia, hereu d'una llarga tradició cristiana i catalana, més que mil·lenària. Aquella que diu:“L'Església a Catalunya, serà catalana o no serà”

I ens podem preguntar “el nacionalisme és pecat o no?”. És clar que no és pecat !!!És una gran virtut,

i molt necessària! I en canvi, el nostre Bisbe Deig va ser denigrat, calumniat, perseguit i tot, per certs mitjans de comunicació espanyolistes (eclesials i tot, algun d'ells) que van crear confusió al voltant d'ell. Sort en va tenir del seu fort sentit de l'humor!!! Sentit de l'humor que el va ajudar a pair aquestes situacions.

S'ha parlat del nacionalisme català com si fos exacerbat, tancat, excloent, racista, quan és tot el contrari: el nostre és obert, acollidor pacífic, dialogant....Massa i tot, potser !!! I dins un estat espanyol

que es proclama “oficialment” plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, i a la pràctica no ho és ni ho vol ser gens!!!

Penseu en la tancada de repetidors de TV3 al País Valencià.

L'Església hauria de ser una instància de llibertat, la més alta i alliberada, per a poder parlar clar i català. Tant de bo l'Església dels nostres dies tornés a aportar a favor de Catalunya aquells valors d'autoestima, d'identitat, de religiositat, de llibertat, de comunió. De llengua, de cultura, de progrés, d'obertura. Valors, que al llarg de la història, li havia proporcionat ajudant-la a créixer com a nació lliure i sobirana.

El nostre bisbe Deig deia:

“Per a tot bon fill, estimar la pàtria és natural com estimar la mare. Per a tot bon cristià, és obligatori com estimar el proïsme. Aquest és l'ideal pel qual el bisbe Antoni Deig va lluitar

Ell ens va passar la torxa no podem desanimar-nos, per llarga que sigui la cursa. És la nostra vida d'ara, activa i responsable, com a cristians-catalans o catalans-cristians, el millor homenatge que els podem retre. Individualment i col·lectivament.

Monsenyot Antoni Deig ens va fer un gran bé. Tant de bo en surtin ben aviat successors que serveixin les diocessis de Catalunya i que estimin l'Església i Catalunya, almenys com ell les va estimar.
Que esdevinguin, com ell va ser, “bisbes de Catalunya”.

Perquè ell avui som nosaltres.