PARLAMENT DE Mn. CLIMENT FORNER

 

 

 

 

 

                           I MEMORIAL MOSSÈN JESÚS HUGUET

                                       (Solsona, 9 març 2013)

 

                           MOSSÈN HUGUET, TOT UN PROFETA

                       ***********************************************

Déu vos guard! Per a celebrar aquest I MEMORIAL MOSSÈN JESÚS HUGUET no es podia pas trobar un dia més puntual i escaient que el d’avui, el 9 de març: just avui fa un any que fou víctima d’aquell desgraciat accident de trànsit. Això vol dir que el Jesús no ha mort sinó que és viu, ben viu, present entre nosaltres encara, i que per molts anys. El bisbe Antoni Deig i  mossèn Jesús Huguet deuen ser dues de les personalitats més emblemàtiques de la nostra Església solsonina i catalana que han deixat darrerament unes petjades més inoblidables.

    N’he parlat tant de mossèn Huguet que no em cansaria mai de parlar-ne. Per a mi, no morirà mai, amics entranyables com érem. Encara el tinc al despatx conversant amb mi a cor què vols, cor què desitges, confidencialment, com si ens confesséssim (confessant-nos i tot), sobre tota qüestió humana i divina que ens afectés personalment i que afectés l’Església, Catalunya i la Humanitat sencera.  No sols coincidíem en la valoració de personatges de casa nostra ja traspassats, enyorant-los, com   Pere Tuyet, Ricard Penina, Josep Pont i Gol, Josep Armengou, Manuel Cuadrench, Vidal i Barraquer, Carles Cardó, Josep Junyent, etc., sinó que ens dolia profundament la situació actual de l’Església en general i de l’Església catalana en particular, fills il·lusionats i entusiastes  com érem i ens sentíem del Concili Vaticà II i, encara també, però no ja no tant, del Concili Provincial Tarraconense en el qual ell havia intervingut notòriament. Per això no deixàvem de criticar-la, públicament i tot, si calia, ell d’una manera més oberta en fòrums com el d’Ondara i en diversos mitjans de comunicació lliures com EL PREGÓ i REGIO 7; jo d’una manera més velada i críptica en mitjans eclesials oficials, o no tant en alguns poemes. Amb tot l’amor i amb tot el dolor del món. De tant com l’estimàvem. A partir, sobretot, d’aquestes converses íntimes i de les moltes trobades familiars en vida encara del meu pare (el qual, després de dinar, a l’hora del cafè, sempre l’obsequiava amb un “rössli”, que el convidat ja esperava), gosaria afirmar que l’Huguet és de les persones que, vell com sóc, més m’han ajudat a fer de l’amistat un sagrament. Sí, sí, a convertir l’amistat en un sagrament de vida eterna. “D’amic i de germà”, el tracto en el vers del recordatori exequial que li vaig dedicar. I com que de seminaristes ja havíem simpatitzat molt (ell, pensador; jo, poeta), quan el vaig tenir de professor, el curs 1969-1970,  al Centre d’Estudis Pastorals de Barcelona, li vaig penjar aquell “Fotoretrat a cop d’ull”  que li feia tanta gràcia i que em sembla que el caracteritza força bé: “Tortuga del Pla d’Urgell / que camina sense ganes, / innocent com un anyell, /llesta com les sargantanes.”

     Si hagués de definir-lo, més enllà de les relacions amistoses, jo diria que, a més de ser una bellíssima persona i un capellà exemplar, era un pensador lúcid, perspicaç, profund, sincer, lliure, valent, compromès tant en realitats religioses com terrenals. Si els cristians hem d’estimar la pàtria com ningú (d’acord amb l’Evangeli i l’adoctrinament repetit del nostre mateix episcopat català), no cal dir com l’Huguet, fill de Fondarella, estimava cordialment Catalunya, la nostra nació tan bella com dissortada. Començant per estimar les persones en concret, amb un afecte molt humà i molt cristià alhora. Que ho diguin sinó la infinitat de malalts solsonins que visitava amb freqüència com si fossin Jesús en persona.

    Precisant el concepte de pensador, jo diria que, si no era un teòleg en el sentit professional i acadèmic de la paraula (tot i que havia escrit alguns tractats dignes d’aquesta categoria, com aquell  sobre el pecat, molt interessant, i aquell altre “Caminem amb Jesúsª, molt didàctic), sí que era un catequeta, molt bon catequeta (i ensems catequista, és clar), no perquè hagués anat de jove a completar estudis diversos a Roma, París i Madrid, sinó perquè ho era,  ja de natural, i ho volia ser com a creient cristià i doblement com a prevere; no pretenia altra cosa que fer catequesi, és a dir, ensenyar, comunicar, transmetre, de tant com els estimava,  als seus germans els homes (i les dones, és clar), fossin o no creients, la seva fe d’una manera senzilla, espontània, convincent.  I aquest mestratge, gràcies a Déu, l’exercí tant de paraula en homilies, classes i conferències, com per escrit, la rica herència que ens deixà, tot i no essent molt abundosa. Parlem-ne.

    Mossèn Jesús Huguet Serrano, jo, pobre de mi, m’atreviria a qualificar-los com “un gran profeta dels nostres dies”. Just en aquesta llarga temporada de sequera profètica que patim a casa nostra, sentir que Déu ens parla en veu alta a través de persones com ell, era excepcional i molt d’agrair. Els fets ho certifiquen: va ser incomprès i admirat alhora, com  els ha passat sempre als profetes bíblics; incomprès i censurat per les autoritats eclesiàstiques del moment a les quals incomodava i feia nosa, però admirat, molt admirat, pels fidels cristians en general i àdhuc per moltes persones no creients. Com si hagués fet seva la màxima evangèlica, “la veritat us farà lliures”, mossèn Huguet no es cansava de cantar les veritats a tort i a dret, amb seny i respecte, això sí; amb tot l’amor i amb tot l’humor possibles; també amb prudència, ni que algun cop la bona fe el traís fent-lo pecar d’ingenu o d’infantil en el sentit evangèlic més pur. Llegiu les seves famoses “XÀLDIGUES-Crítiques benignes, tant les publicades  durant vuit anys (1985-2003) al Full Diocesà (quan jo n’era director), com les publicades darrerament al diari REGIÓ 7, i us en convencereu.  No es pot escriure millor: més clar i català, més breu i entenedor, més culte i popular alhora. La teologia a peu de carrer.

EL PREGÓ barceloní era el full quinzenal en el qual l’Huguet va col·laborar  més prolíficament durant els últims anys (i molt que l’hi trobem a faltar els seus lectors). Per què? Doncs perquè la censura eclesiàstica no li permetia d’escriure als mitjans diguem-ne oficials. Ja havia començat feia anys prohibint-li la col·laboració al BUTLLETÍ de CATEQUESI amb les seves “Cròniques de reraguarda”. Després vindrien la del  FULL DIOCESÀ per les “Xàldigues” (que, guspires vives com eren il·luminaven prou, molt, encara que algú s’hi cremés alguna vegada); la dels QUADERNS DE PASTORAL, etc.

     Un altre lloc on trobaria refugi la llibertat d’esperit de mossèn Jesús seria  el Fòrum Ondara, format per una colla de clergues solsonins, amb uns comunicats valents, emesos de tant de tant, que no agradaven pas a segons qui. Per què, en les darreres dècades van anar sorgint gairebé a tots els bisbats de Catalunya aquesta mena de cenacles crítics amb l’Església? És una pregunta que em faig i em responc jo mateix: perquè en la nostra Església catalana (amb seu a Catalunya, o que fa camí a Catalunya, per dir-ho amb les eufemístiques frases oficials), no hi ha hagut el diàleg intern que hi havia d’haver hagut, sobretot després del Concili Vaticà II. La manca de llibertat d’opinió i d’expressió ha obligat, per necessitat, a crear els susdits espais lliures on poder respirar una mica d’aire fresc. Això que l’Església, la veritable Església de Jesús, hauria de ser l’espai de llibertat i de comunió fraterna més gran d’aquest món, sense menystenir, això no, el seu magisteri apostòlic, al contrari, però complementant-lo i actualitzant-lo amb els dons que cadascú pot aportar-hi, per pobre i humil que sigui. Ningú no té l’exclusiva de l’Esperit Sant.  Qui critica els bisbes o el mateix papa, no pot ser que hi cregui i que se’ls estimi encara més que aquell que els idolatra o els llepa el cul, com vulgarment es diu?

    Pensant en Jesús Huguet, em vénen sempre a la memòria aquells viatges que fèiem junts amb el bisbe Deig a Prada de Conflent. Quins records més entranyables! Sens dubte, que de les intervencions més importants i famoses que el nostre bisbe féu a la susdita Universitat d’Estiu fou la de l’any 1991 sobre la conveniència i àdhuc necessitat d’una Conferència Episcopal Catalana. Manoi, quin enrenou i quin fracàs! (Sigui dit de passada que en la redacció d’aquell text episcopal el nostre amic s’hi havia implicat a fons fins a fer-se-la anònimament seva.)

    Una Conferència Episcopal Catalana i una Catalunya independent deuen ser, han de ser, encara avui, dos dels nostres grans somnis irrenunciables, per utòpics que siguin o semblin. Si el successor de Benet XVI no ens hi ajuda, que ens hi ajudi miraculosament des del cel el nostre molt estimat i enyorat mossèn Jesús Huguet, el profeta, un sant al dir de la gent.

    Acabo amb un prec als Amics de Mossèn Huguet, aquest grup de benemèrits solsonins que tant ha fet i fa per mantenir-ne viva la memòria: Així com un dia vau promoure l’edició i reedició de les seves Xàldigues, no us canseu de treballar per la mateixa causa,  fins a veure aplegats en un volum tots els escrits del mossèn, publicats o inèdits. I no perquè facin bonic en una estanteria de llibres, sinó perquè ens en puguem continuar alimentant. Els bons mestres, com els bons pares, no moren mai. I els bons profetes encara menys.

    Jesús, gràcies. Perdona’m. – He dit.