A LA VORA DEL FOC- GERMANS DE FE I DE PÀTRIA- Full 10-II-13

                            MISSA OCCITANA ALS PRATS DE REI        

                           

Feia molt temps que no vivia una experiència religiosa i ensems patriòtica tan emocionant; almenys des dels anys vuitanta del segle passat arran d’aquelles memorables  festes que celebràvem als peus del Pi de les Tres Branques amb gent vinguda d’arreu dels Països Catalans. Només que ara la missa no fou en català sinó en occità,  llengua germana.

  
Sí. El diumenge 13 de gener proppassat vaig participar per primer cop en la “messa en lenga occitana”, que de fa set anys se celebra als Prats de Rei (Anoia), presidida per Mn. Valentí Miserachs, el nostre músic romà. Manoi, quina simbiosi de fe i de pàtria més sorprenent! De cristià i de català ja sé que en sóc, gràcies a Déu, però aquell dia me’n vaig tornar a sentir de veritat, en comunió amb els altres gemans preveres assistents (C.Riera, J. Sala i J.Cardús) i amb el munt de fidels que omplien el temple, casolans i forans, convocats pel Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC) i també pel Club Excursionista de Gràcia (CEG9, que hi commemorava el seu 91è aniversari.

      A més de la missa del migdia, havent dinat hi hagué a la mateixa església  una vetllada occitano-literàrio-musical i, encara, al vespre, pels carrers del poble, el ja tradicional Pessebre Vivent amb música de Miserachs. Jo, però, em quedo amb la missa, viscuda amb pregàries molt íntimes (que no diré) a favor de la meva tan estimada com dissortada pàtria, Catalunya,  i també de la meva no menys estimada Església catalana, malgrat els seus pecats. “Lo Senhor siá ambe vosautres. E ambe lo vòstre esperit.” “Confessi a Dieu totpoderós e a vosautres, fraires, qu’ai pecat tant e mai en pensada e paraula, per òbra e mancament...” “Paire nòstre que sès dins lo cel...”  Que bonic! Oi, que s’entén? Sense la reforma litúrgica conciliar que adoptà les llengües vernacles en substitució del llatí, aquest miracle no hauria sigut possible. Com si Jesús, per fi, pogués parlar amb el Pare en arameu: “Abba.” I és que Jesús, el Senyor, està i estarà sempre, com hem d’estar-hi igualment nosaltres els seus seguidors, no sols al costat de les persones pobres i menystingudes, sinó també de totes les nacions del món, per petites que siguin, que, dominades per forces estatals més poderoses, no poden exercir els drets humans més elementals, com són, per exemple, parlar i ensenyar lliurement el seu idioma i autodeterminar-se per vies pacífiques i democràtiques. Quina injustícia! “La llibertat dels homes i dels pobles / és tan sagrada com el cos de Crist” (versos meus). Almenys aquells que creiem en la pàtria perquè creiem en la Pàtria, tot i ben separant les dues esferes, ho veiem així, sense anar en contra de ningú i admetent que es pot ser bon patriota sense creure en Déu. Catalunya, per la seva història, la seva llengua, la seva cultura, és evident que es mereix i necessita una  sobirania nacional que no té (en gran part per culpa seva: poca fe en ella mateixa i desunió política).

      Tornem als Prats de Rei. Si “París—segons la famosa dita—bé val una missa”, molt més la valen els Països Catalans, començant per Occitània, la nostra germana del nord, també subjugada però resistent. Aquell dia, és clar, tots vam acabar cantant: “Rosa d’abril...”–

 

Climent FORNER