Arran de la mort de Mn. Joaquim Calderer Serra (La Plana, Berguedà,1929 - Solsona 2011), la revista TAÜLL, publicació quadrimestral del Secretariat Intediocesà per a la custòdia i promoció de l'Art Sagrat de Catalunya, ha publicat un seguit d'articles "in memoriam", ressaltant la seva personalitat.
Entre els diferents col.laboradors s'hi troba Mn. Climent Forner.
Em plau transcriure la ressenya adreçada al seu bon amic:
Mn. JOAQUIM CALDERER,
EL CAPELLÀ ARTISTA O L'ARTISTA CAPELLÀ
per CLIMENT FORNER
La mort d'una persona admirada i estimada sempre t'afecta; la de Mn. Joaquim Calderer i Serra ( Solsona, 12/XI/2011) m'ha afectat especialment per un seguit de motius a comentar.
Seminaristes solsonins com érem ambdós, entrats els anys quaranta del segle passat, jo l'avantatjava d'un curs de carrera (1940/1941) i de dos anys de vida (1927/1929). Que recordi, però, no va ser fins l'any 1951 que ens posàrem personalment en contacte. En efecte, el de març d'aquell any, exactament el dia 19, festa de sant Josep, Dia del Seminari, un grup d'estudiants teòlegs, preocupats per les vocacions sacerdotals, vàrem fundar l'INFANTIL, la primera revista catalana infantil de la postguerra. Era una revista molt humil, però que va tenir molt d'èxit, fins al punt que, al cap de pocs mesos, deu o dotze, ja comptava amb 2.000 subscriptors entre els quals el poeta Pere Quart o Joan Oliver, "de tendresa que li feia", segons confessà,
retornat recentment de l'exili. Com a publicació independent va resistir fins el núm. 36, corresponent al Nadal de 1962, quan donà peu a una altra revista, TRETZEVENTS, editada per l'Abadia de Montserrat, la qual durant molt de temps conservaria el subtítol de "publicació del Seminari de Solsona" aprofitant-se si més no de la cobertura "legal" que, en aquells temps tan difícils per a l'Església a Catalunya i de Catalunya, li havia donat tàcitament el nostre bisbe Tarancón.
Doncs bé, si de l'INFANTIL que deia, jo vaig assumir-ne de seguida la direcció i la col.laboració amb seccions habituals com "Sabeu què, amiguets?", ell, mossèn Calderer, es va fer càrrec de les il.lustracions, sobretot de la darrera pàgina, la més amena, que s'intitulava "En Quimet trapella tot ho esgavella", amb dibuixos i textos inclosos (primer en prosa, més tard en rodolins i tot). Ningú no signava els textos, en tot cas en pseudònim o les inicials del nom i cognom. Ell tampoc, al principi; més tard ho faria amb l'enginyós i enigmàtic monosíl.lab MIK, equivalent a l'última sílaba de Joaquim a la inversa. Jo, com a director, donaria pas al cap de dos anys als meus successors Ramon Alsina, Ramon Barniol, Ramon Garcia, Jesús Huguet, tot i que continuaria col.laborant-hi; el MIK aguantaria fins al final.
Això que podria semblar una trapelleria qualsevol, posa ja de manifest, gosaria dir, un dels trets més característics del nostre amic que l'acompanyaria tota la vida: el joc infantívol, però hàbil, intel.ligent; ser i no ser, dir i no dir, aparèixer i desaparèixer. En el fons era molt bona persona, atenta, amable, generosa, amarada d'amor i humor, ben a l'inrevés de la seva imatge aparent: reservada, esquerpa, distant, estranya... Un detall: no volia que en la guia anual de l'Església de Solsona hi constés el dia del seu naixement, quan hi consta el de tots els altres clergues. Per què? Simplement, perquè havia vingut al món el 28 de desembre, el dia dels Sants Innocents. Innocentada? Murrieria? Narcisisme inconscient? Exhibicionisme camuflat? Deixem-ho per als psicòlegs. El que tenia el Joaquim era una forta personalitat, això sí, amb pensament propi independent, segur d'ell mateix, lúcid, decidit, responsable, formal, generós treballador... ara, ni que fos un infant audaç, també era tímid: la por que li feien els gossos de la meva rectoria de Viver! Una psicologia complicada. Repeteixo: deixem-ho per als entesos, ja que els amics bé l'acceptàvem i el compreníem prou.
Com sigui, a part o més enllà de la sacerdotal, la seva innata vocació artística, començant pel dibuix que deia, es va fer evident des de primera hora, No sé d'on li devia venir, ni quines influències podia haber rebut sobre el particular. Jo diria que fou autodidacte; ignoro si féu alguns estudis esporàdics especials. El cas és que quan el bisbe Miquel el va nomenar, a començaments dels anys 80, director de l'actual Museu Diocesà i Comarcal de Solsona va esclatar de joia i agraïment: per fi, podia realitzar-se en plenitud. De tal manera es va donar a la tasca encomanada que s'hi dedicava amb passió nit i dia, talment un enamorat. No sóc pas jo qui ha de valorar el servei impagable que va fer durant anys i panys a la nostra diòcesi ampliant, enriquint, ordenant i mostrant el susdit santuari en qualsevol de les seves manifestacions artístiques antigues i modernes. Alhora, i sobretot després de la seva jubilació forçada, no va deixar mai de recórrer sacrificadament el bisbat anant amunt i avall, a tot arreu on es feien obres importants de creació i restauració
en esglésies o capelles, aportant-hi el seu assessorament; jo mateix, en aquest sentit, li estic agraïdíssim. El seu consell era digne de ser tingut en compte, ni que de vegades no coincidís amb el dels tècnics i arquitectes. Tenia molt bon gust artístic, val a dir-ho. Tots el trobarem a faltar. També la diòcesi com a tal: Qui el substituirà com a vetllador del patrimoni arquitectònic? Qui projectarà els seus calendaris anuals, bonics com eren? Qui dissenyerà els programes i cartells d'esdeveniments eclesials com el del Sant Dubte d'Ivorra (el darrer en què estava treballant: el fullet que ha d'acompanyar el DVD de l'Oratori "Noces de Sang")? No sé si aquesta mateixa revista TAÜLL se'n ressentirà, formant part com formava del seu Consell de redacció. Ignoro, així mateix, l'herència personal que hagi pogut deixar de dibuixos, quadres a l'oli, aquarel.les, etc.
La seva vida de capellà , pel que fa al ministeri, pot haver quedat més o menys a la penombra, discret com era. Ara bé, jo diria que el sacerdoci del Joaquim Calderer es feia palès a través del seu amor a l'art, com si ens vogués revelar així la Bellesa de Déu. Perquè Déu, el Déu i Pare de N. S. Jesucrist, no és sols Bondat, és també Bellesa, els dos camins misteriosos que ens porten a la veritat: si els sants de debó, no els de guix, ens en manifesten el primer; els grans artistes d'ahir, d'avui i de sempre (no sols pintors, escultors, arquitectes; també poetes, músics, novel.listes), ens en donen a conèixer el segon. Que ho digui sinó Antoni Gaudí, alhora sant i artista. No és estrany que jo mateix bategés amb el títol: "L'ULL DE TAÜLL" (1983) un dels meus poemaris més religiosos.
Tot això que amb més o menys encert acabo d'escriure sobre Mn. Joaquim Calderer, el capellà artista o l'artista capellà solsoní que ens acaba de deixar, és el que bonament vaig intentar de resumir en aquests versos del seu recordatori exequial fets a corre-cuita:
Adéu, amic, aquell "Quimet Trapella"
que fóres sempre des de l'Infantil":
Enamorat de tota cosa bella,
Déu t'ha cridat en ple deler fabril
a decorar la cèlica capella.
Aconseguit el somni, dorm tranquil.
Déu és també Bellesa a meravella
i tu ens en revelaves el perfil.
Climent Forner
