 |
| Foto: Montserrat Altarriba |
Acabem de presentar Els noms populars de núvols, boires i vents al Berguedà. L'acte tingué lloc el passat 20 de gener a les 20 hores, a la biblioteca Guillem de Berguedà de Puig-reig, amb participació i parlaments de l'editor, Jaume Huch, el prologuista, Mn. Climent Forner i l'autora. Es va comptar també amb l'assistència de l'Ajuntament de Puig-reig, concretament de l'alcalde, Antoni Clement i la regidora d'ensenyament, Carme Rosell, que iniciaren l'acte amb els seus parlaments. Tinguérem el goig de comptar amb l'assistència d'una bona colla dels informadors que han omplert el llibre amb les seves paraules i la seva saviesa, especialment vinguts des de La Nou, Olvan, Casserres, Viver i Serrateix... i, per descomptat, de Puig-reig. També hi assistí públic de les comarques veïnes, especialment de Navàs i Sallent.
Però el plat fort fou la intervenció de Mn. Climent Forner, prologuista d'aquest diccionari. Per a fer-vos un tast de la seva eloqüència, us copiarem, amb el seu permís, una part d'aquest magnífic proleg:
 |
| Foto: M.Altarriba |
 |
| Foto: M.Altarriba |
En qualsevol cas, el mèrit, per gegantí que sigui, no és només de la compiladora sinó també de totes aquelles persones (més de dues-centes cinquanta, la majoria d’edat avançada, algunes ja són al cel), que han acceptat amablement d’acudir a les convocatòries de l’autora celebrades en tots els municipis del Berguedà, i d’aquelles altres, si voleu, siguin de casa o de fora, com el bon amic barceloní Albert Manent que li hem fet o li han fet costat des del principi.
“El vent
de l’enyorança bat la fulla
del pensament.
–Quatre llençols sospesos al cel blau
-una agulla
d’estendre és cada estrella.”
D’“Elegia dels arbres a l’hivern”:
... “Ai las! Només un trist parrac de boira
vol abrigar-los una mica, tènue,
però l’estripa un lleu respir de l’aire.”
De “Nit de tramuntana”:
“El vent a la nit,
gos foll que lladruga.”
 |
| El Pedraforca des de Castellar de n'Hug |
Més tard, ja rector de Castellar de n’Hug, durant tres segles vaig haver de batre’m, talment un heroi de tragèdia grega muntat a cavall del Puigllançada, contra la carolana, el fred i la neu, els meus tres enemics acèrrims (amb perdó de la germana neu, immaculada i encisadora com és). Em recordo sobretot d’una tarda de juny de l’any 1956: entre un cel de plom negríssim que t’esclafava com una làpida mortuòria i un sinaític temporal de pluja, trons i llamps mai no vist, allò semblava ben bé la fi del món. Per culpa de quins pecats, Déu meu, aquell diluvi? Sort que a no trigar tornaria a esclatar el sol com un rovell d’ou abans de la posta i que les fonts del Llobregat no s’estroncarien sinó que, encara més engruixides, continuarien cantant i saltironant cingles avall com si tal cosa. I encara més sort de la meva Mare de Déu de Queralt que, des del seu fort, em salvaria per sempre de tots els naufragis ajudant-me, a còpia de madrigals, a donar una mirada serena i coratjosa sobre aquell mar de boira baixa imponent que ho negava tot, tot, deixant surar però,
“enllà d’enllà vers un
destí comú de pàtria,
Montseny i Montserrat
com dues naus que avancen.” [...]
Gràcies, Mn. Climent! Per tot!
