L'univers simbòlic de la vinya i el vi

en l'obra poètica de Climent Forner

Climent Forner i Escobet, nascut a Manresa el 1927, criat a Berga i format com a poeta els anys quaranta en el seminari de Solsona, un dels “baluards de pervivència cultural catalana”, segons Isidor Cònsul (“La poesia de Climent Forner”, Serra d’Or, n. 478, octubre de 1999), i capellà de Castellar de N’Hug, Navàs, El Mojalt, Sant Cugat del Racó i Sant Joan de Montdarn, Viver i Serrateix, ha publicat set llibres de poesia. Amb motiu del seu vuitantè aniversari, el poeta seleccionà, revisà i aplegà en un únic volum tota la seva poesia escrita fins al moment: Preneu-m’ho tot, deixeu-me la Paraula. Poesia, 1945-2007 (L’Albí, Berga, 2007). Els seus poemes van des del realisme crític en clau satírica i irònica, afable i humorística, fins a l’angoixa existencial i mística, passant per la vessant popular arrelada a la terra, de qui no pot destriar el poeta que domina la retòrica, del sacerdot, i que és per damunt de tot profundament humà. La seva obra sovint fa referència i usa com a motiu poètic el món de la vinya i el vi, en tota la seva varietat simbòlica. Comencem amb unes consideracions sobre la dura tasca del poeta, que troba parió amb la dels seus feligresos:

(...) Puja una aspra olor de most
d'alguna tina veïna.
La collita setembrina
amb les pluges de l'agost
s'ha ben aigualida tost
fins a penúries extremes.
Seran prou els meus poemes,
espremuts com un raïm
vers a vers i rim a rim,
més magres que les veremes (...)

"Carta al Rector de Vallfogona", 1971-1981, dins Preneu-m'ho tot, 2007, p. 353.

Un sonet místic arrelat al medi on ha estat compost, emmarcat per les parres de la seva rectoria, ens transporta des de la terra, de la comunitat del seu poble fins a Qui dóna sentit a la seva existència:

És tan deliciós el teu silenci
que ni de Bach el màxim oratori.
Ah, com em dol no escoltar-lo més,
tant com la nit i el dia m’hi conviden!

Sóc a Viver, no a Randa; no hi ha vinya,
però unes parres bíbliques decoren
de casa la façana amb raïmades
de macabeu i picapoll dolcíssimes.

Lo monestir de Serrateix ressona
de cants gregorians i en regalima
la pau que regna en boscos i sembrats.

Amor m’has pres tan follament que em cega
i m’obre ensems l’oïda al cor dels àngels,
les merles, els cucuts i les estrelles.

“Sonet XVIII del Cant de Climent”, Poemes de la vinya i el vi. DO Alella vins mil·lenaris, 2003, p.88; A sou d’amor. Cants de Viver, Proa, Barcelona, 2002, p. 32.

Del mateix llibre són aquests altres versos de clara referència lul•liana també, on la potentíssima imatge poètica final remet al símbol sagrat del vi:

[...] Amic i Amat, per Qui viure és morir,
cor bategant a penes i alegries
fins que, incapaç de contenir tant vi,
el bot s’esbotza a l’escorrim dels dies. [...]

A sou d’amor. Cants de Viver, p. 23.

Entre els vuitanta-dos goigs que ha compost fins ara també n’hi ha que fan referència obligada a la vinya i el vi, bé sigui al•ludint al conreu de la zona on s’insereix la parròquia objecte de la composició:

[...] Que campanes i sirenes
es confonguin per l’espai;
les veremes siguin plenes
i els telers no parin mai.
Amb el pa de cada dia
surti el sol damunt del mas.
Jesús, Josep i Maria,
feligresos de Navàs. [...]

Fragment dels “Goigs a la Sagrada Família, titular de la parròquia de Navàs”, lletra de Mn. Climent Forner i música de Josep M. Castella, Navàs, 1983, reproduït a De cim en cim. Goigs i auques populars, L’Albí, Berga, 2004, p. 65.

O bé els seus versos al•ludeixen al símbol místic per excel•lència del misteri del Cos i la Sang de Crist:

[...]¿Per què darrere el dubte boirós sovint t'amagues
com si no haguessis de venir,
oh tu que m'embriagues
només amb les aromes del teu Vi? [...]

“Poema del calze”, Preneu-m’ho tot, 2007, p. 461.

[...] Sigui verema de l'Amor,
i que, espremut el raïm del meu cos,
la sang s'escoli fins que m'embriagui
i en sobreïxi per a tots el calze:
Oh Vi que engendres verges! [...]

"Credo de la meva missa nova", 1952, dins Preneu-m'ho tot, 2007, p. 465.

[...] No hi ha vinya que es compari
en millors raïms madurs
amb la vinya del Calvari
d’on penjava el bon Jesús.
Oh, quin vi que en sortiria
d’aquell Cep vingut de Dalt! [...]

"Goigs de la Santa Creu. El Mojal-Navàs", música de Jaume Freixa, 1972, reproduït a De cim en cim. Goigs i auques populars, p. 43.

[...] Vell pastor de la contrada,
ensenyeu-nos el camí
i amb la taula ben parada
convideu-nos a Pa i Vi.
L’esperança se’ns aprima,
fins els més valent decau.[...]

“Goigs de Sant Martí de Serraïma. Sallent”, música de Josep Potellas, 1980, Ibídem. p. 53.

[...] Sobresurt com una espiga,
la més alta dels bancals,
que el sol daura, i no castiga
la passada de la falç.
Amb el temps s’enriquiria
com el vi ben encellat. [...]
De secada i pedregada
preserveu els nostres camps;
deu-nos sempre bona anyada,
defenseu-nos contra els llamps.
En el dol i l’alegria
no tenim millor advocat.
Ens trobem cada diumenge
a redós del vostre altar
on el Pa i el Vi són menja
que ens ajuda a caminar. [...]

“Goigs de Sant Cugat del Racó. Navàs”, música de Josep Mª Castella, 1984, Ibídem., p. 70–71.

O bé ambdós alhora, entrelligant terra i cel en poètica abraçada:

[...] Som família que s’apinya
a l’entorn del vostre altar,
on abans tot era vinya,
goig que feia de mirar.
D’aquells ceps l’Eucaristia,
n’és el més fecund empelt.
Cap als últims de setembre
quan degoten de dolçor
els raïms i ja la sembra
és en mans del sembrador,
vós veniu amb gallardia
com el nuvi més esvelt. [...]

“Goigs de Sant Miquel Arcàngel. Navàs”, música de Josep Mª Castella, 1985, Ibídem. p. 77–78.

Finalment fem esment de les nadales del poeta, cita anual des de 1964, i destaquem, no podria ser d’altra manera, una referència a les vinyes, com element constituent del paisatge i la tradició d’una zona, de la terra del poeta:

Tot se n’ho duien riu avall les aigües,
tret de la pedra que aflora sempre:
vides i vinyes, eres i oliveres,
cases i rases i camins i pins,
aquell cirer que havia plantat l’avi,
els roures més cepats, els horts més íntims,
fins les arrels del cor, teler de somnis,
tot cap al mar de tèrbola memòria. [...]

“I l’esperança”, La nit es trenca. Nadales a dues veus, L’Albí, Berga, 2005, p. 41.

Nadales que sovint esdevénen ben crítiques amb els homes d’aquesta terra:

[...] Parleu de llibertat i endogaleu
homes i pobles com si fossin cans.
Prou pareu taula amb pa i amb vi de missa,
però no em combregueu en el captaire
i en tants germans que es van podrint de fam [...]

“Profecia apòcrifa d'Ezequiel”, 2003, dins Preneu-m'ho tot, 2007, p. 516.

I, encara, als poemes de circumstàncies dedicats als parents, amics o feligresos en el moment de rebre algun sagrament, dels quals en mostrarem un parell d’exemples, aquesta tanka:

Dolç com la vinya
de ca l’Estruch, dolcíssim,
és l’amor vostre.
Quina ufanor de pàmpols
al grat d’aquest setembre!

Fragment de “Tres tankas”, poema inèdit, de 27 de setembre de 1987, amb motiu del casament de l’autora del present treball.

I un segon exemple, on el poeta juga amb els noms dels nuvis i els de les cases pairals de procedència, l’Alzina del Racó i l’Abellar; així com també amb un dels conreus de la casa i la data del casament:

A mitjan setembre
verola el raïm.
Virolet sant Jordi,
l'amor que ens tenim.

Abelles hi volen
des de l'abellar.
Dolors, Doloretes,
vinga veremar.

Beurem de la bóta
del més dolç racó.
En sortir de missa,
lireta, liró.

“A mitjan setembre”, 1984, dins Climent Forner, Preneu-m’ho tot, deixeu-me la Paraula. Poesia, 1945-2007, 2007, p. 99.

Maria Estruch Subirana,

Mil veus de Bacus. Diccionari etnolingüístic de la vinya i el vi al Bages. Llengua, literatura i cultura tradicional, Tesi doctoral, UAB, 2008 (p. 142-146).